Cinquanta-cinc segons de foscor, el 12 d’agost, a quatre graus damunt de l’horitzó.
El 12 d’agost de 2026, a les 20:29:25, la Lluna va acabar de tapar el Sol vist des del Mas de Serra.
Durant l’hora anterior gairebé no havia passat res. El Sol s’anava mossegant, sí, però la llum era la d’un capvespre qualsevol: qui no hagués mirat amunt no se n’hauria adonat. I llavors, en un instant, el cel es va enfosquir. No es va fer de nit —quedava la claror que hi ha una estona després que el sol s’hagi post—, però va arribar de cop, sense els minuts de transició que hi posa sempre el capvespre. Els pobles del Camp van encendre els llums i damunt de les serres de ponent hi va quedar un anell.
Va durar cinquanta-cinc segons.
L’hora exacta, des d’aquí
Un eclipsi no passa «a Catalunya». Passa en un punt concret, i a cent metres d’allà ja passa d’una altra manera. Aquestes són les hores per a les coordenades del Mas de Serra:
| Fase | Hora | Altura del Sol |
|---|---|---|
| Primer contacte — la Lluna toca el Sol | 19:35:26 | 14,3° |
| Inici de la totalitat | 20:29:25 | 4,4° |
| Màxim de l’eclipsi | 20:29:52 | 4,3° |
| Fi de la totalitat | 20:30:20 | 4,2° |
| Posta de sol | 20:58:27 | 0° |
Entre les dues línies destacades hi caben cinquanta-cinc segons. Tot el que va passar abans va ser preparació, i tot el que va passar després, comiat.
Quan el Sol es va pondre, encara estava parcialment tapat per la Lluna: l’eclipsi no es va acabar mai a la vista. La fase parcial havia de tancar-se a les 21:21, però a les 20:58 el Sol ja s’havia post rere les muntanyes, encara mossegat. Va marxar sense acabar.
Per què aquí van ser cinquanta-cinc segons
La resposta és una casualitat de mides.
El Sol té un diàmetre quatre-centes vegades més gran que el de la Lluna, i és aproximadament quatre-centes vegades més lluny. Per això, vistos des d’aquí, tots dos discos fan gairebé exactament la mateixa mida al cel — i per això existeixen els eclipsis totals, que en tot el sistema solar no es donen enlloc més d’aquesta manera.
El 12 d’agost la Lluna passava per un tram de la seva òrbita que la deixava una mica més a prop nostre del que és habitual. Prou perquè el seu disc es veiés un 3,2 % més gran que el del Sol. Aquest 3,2 % és tot el marge que hi havia. És l’única raó per la qual el Sol va desaparèixer del tot en comptes de deixar un fil de llum.
I com que el marge era tan just, la franja on l’eclipsi va ser total era estreta, i el temps que durava canviava molt de pressa d’un poble a l’altre. Val la pena comparar:
- Alcanar — 1 minut i 37 segons
- Reus — 1 minut i 1 segon
- Mas de Serra — uns 55 segons
- Valls — 39 segons
- Barcelona — cap: es va quedar fora de la franja
El Mas de Serra està, geogràficament, entre Reus i Valls. La totalitat també va durar entre la de Reus i la de Valls. Quinze quilòmetres cap al nord i ens hauríem quedat sense.
Un Sol a quatre graus
L’altra particularitat d’aquell vespre va ser l’altura. Al màxim, el Sol era a 4,3 graus damunt de l’horitzó, en direcció ponent-nord-oest —azimut 286°—, just per damunt del perfil de les muntanyes de ponent.
Quatre graus és molt poc. És, més o menys, l’amplada de tres dits amb el braç estirat. Això va fer l’eclipsi més difícil i alhora molt més bonic: difícil perquè calia un horitzó de ponent completament net, sense edificis ni arbres al davant; bonic perquè l’anell no va quedar penjat enmig d’un cel negre, com a les fotografies dels llibres, sinó posat damunt del paisatge, amb les muntanyes a sota i els llums dels pobles encenent-se al mateix temps.
Als camps del Mas de Serra, aquell horitzó hi és. Per això la foto existeix.
I si algú va tenir el reflex d’apartar la vista de l’anell, hi havia un premi: Venus, ben visible a dalt a l’esquerra, a 23 graus d’altura. En ple mes d’agost, a dos quarts de nou del vespre.
Els cinquanta-cinc segons
De la part tècnica se’n pot escriure tot això. De l’altra part, molt menys.
El que sorprèn no és la foscor —no és una nit tancada, és més aviat una hora foscant molt estranya, com si el capvespre s’hagués avançat de cop una hora i mitja—. El que sorprèn és el silenci, i que sigui tan sobtat. I sobretot sorprèn una cosa que ningú no t’explica abans: que cinquanta-cinc segons són poquíssim temps. Just quan comences a entendre què estàs mirant, s’ha acabat.
Després tothom es queda una estona sense saber ben bé què dir.
Cent vint-i-un anys
L’anterior eclipsi total de Sol vist des d’aquestes comarques va ser el 30 d’agost de 1905. Van venir expedicions científiques de París, Berlín, Londres i Ginebra a la Península a estudiar-lo. Ningú de qui era als camps el 12 d’agost no havia vist mai res de semblant, i ningú dels seus pares tampoc.
Segons els càlculs que han publicat els mitjans i les entitats astronòmiques catalanes, per veure’n un altre de total des d’aquí caldrà esperar fins al 17 de novembre de 2180.
Val a dir que no cal esperar tant per veure alguna cosa: el 2 d’agost de 2027 n’hi haurà un altre de total, però només des de l’extrem sud d’Andalusia i el nord d’Àfrica. Des d’aquí es veurà parcial, i molt diferent d’aquest: el màxim serà cap a les 10:57 del matí, amb el Sol ben alt —a uns 44 graus damunt de l’horitzó, cap a llevant— i amb un 83 % del disc solar tapat. Qui el vulgui mirar des d’aquestes mateixes contrades ja pot reservar una estada al Mas de Serra.
Una nota sobre la fotografia
La imatge que encapçala aquest article està feta des dels camps del Mas de Serra el 12 d’agost de 2026 a les 20:30:05 — o sigui, quaranta segons després que comencés la totalitat, i quinze abans que s’acabés. És una fotografia de mòbil, sense trípode ni teleobjectiu.
Les fotografies, realitzades per l’Àngels Genius, s’han revelat amb ajuda d’intel·ligència artificial per recuperar el detall del primer terme i per netejar el soroll del sensor. L’enquadrament, el perfil de les muntanyes i la posició de l’anell són els de la fotografia original. El detall fi, en canvi, és polit digitalment: el que hi veieu és una interpretació fidel d’aquell vespre, no el registre literal píxel a píxel del telèfon.
Els càlculs horaris d’aquest article estan fets per a les coordenades exactes del Mas de Serra a partir de les efemèrides planetàries DE440 del Jet Propulsion Laboratory de la NASA.